dimarts, 28 de juny del 2011

L’obertura del refugi antiaeri de la plaça Revolució


   
En ple estiu de l’any 1994, les obres de la construcció del pàrquing de la plaça Revolució sacsejaren el barri de Gràcia, no perquè la plaça tremoles sinó per què de les seves entranyes apareixia un refugi construït durant la Guerra Civil Espanyola.
Què a la plaça Revolució hi hagués un refugi no era nou, bé tots els veïns antics del voltant en coneixien la seva existència, el que era nou era la seva sortida a la llum, després de portar més de seixanta cinc anys emmudit sobre el terrenys pel primer ajuntament franquista de Barcelona.
Així doncs quan els obrers començaren a fer els sondatges per trobar-lo, la gent les anava seguint discretament, fins el dia que a través d’una mena de pou s’enllaça l’antiga galeria amb la plaça. Aquella mateixa nit una munió de gent a la manera d’Indiana Jones s’endinsa al centre de la terra de la plaça i com a exploradors noucentistes resseguiren les seves galeries, apropiant-se de tot allò que pensaren que tenia un valor al menys simbòlic.
La resta de mortals hagueren d’esperar uns dies per entrar d’una manera més civilitzada, quan la constructora habilità un altre pou amb unes escales de fusta que enllaçaven en les primigènies d’una de les entrades al refugi.
El districte de Gràcia d’acord am la constructora decidiren organitzar una visita al refugi el matí del 25 de juliol, aquell dia el mig de les obres s’aplegaren moltes persones ansioses de tornar a recorre els seu passadissos o de conèixer aquella realitat que havien escoltat a les seves llars, moltes vegades amb la boca petita.
Aquestes fotografies que acompanyen aquest escrit varen estar fetes aquell matí del mes de juliol de 1994, com a membre del Taller d’Història de Gràcia, em van facilitar l’entrada i el que és més important, que pogués mourem com vulgues fora del que eren les encotillades visites d’aquell dia.
   
 1
 2
 3
 4
 5
6
Com l’escala no l’havien construït només per aquell dia, sinó que havia de servir pel funcionament de les obrers, amb l’excusa de fer més fotos i d’identificar-les, les meves visites al refugi es repetiren, de la mateixa manera que les que gairebé tots els vespres s’organitzaven com excursions nocturnes clandestines per a visitar el refugi.
Les obres van seguir, la plaça es va buidar i el refugi va desaparèixer gairebé tot, menys una petita part que encara avui es pot visitar en la quarta planta del pàrquing, fruit d’una petició que va fer el Taller d’Història de Gràcia a l’ajuntament, de que es pogués fer visible aquella petita part que restava darrera de la pantalla de l’aparcament quan s’enllestissin les obres, com així va passar i avui es pot visitar.
Ara bé l’entrada al refugi de la plaça Revolució, no va quedar només amb les fotos, va ser l’inici d’una recerca que encara està oberta avui a noves informacions, si en teniu alguna m’agradaria molt que la féssiu arribar, tant documental. com vivencial.
     
 7
 8
9
 10
 11
 12
 13 - Fotos i text Josep Maria Contel

dijous, 2 de juny del 2011

La bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir

 
El turó de Sant Pere Màrtir, punt de trobada dels municipis de Barcelona, Esplugues i Sant Just Desvern, ha estat sempre un magnífic mirador sobre el pla de Barcelona i del Baix Llobregat. Precisament ha estat aquesta visió tan privilegiada la que el va configurar durant anys com un lloc estratègic militar.
Durant la Guerra Civil, dalt del cim s’instal•là una unitat de reflectors que tenia com a objectiu descobrir l’aviació enemiga durant les nits de bombardeig. També en aquest indret, en la vessant d’Esplugues i a tocar el cim, s’hi construïren, probablement a finals del 1937 o a començament del 1938, tres bases de formigó per acollir tres canons antiaeris, malgrat aquesta construcció que ha perdurat fins els nostres dies, una de les pregunta més freqüents és, si aquestes bases arribaren acollir els canons.
   
     
Difícil resposta. Segons els papers trobats i els informes republicans vistos no n’hi ha cap que parli d’una bateria antiaèria al cim de Sant Pere Màrtir. En canvi, en el record d’alguns veïns, encara és viu el ressonar dels canons.
Una de les primeres cites sobre l’existència de canons en el cim de Sant Pere Màrtir, la trobem en un informe de l’Estado Mayor del Cuartel General del Generalísimo, de desembre de 1936, el qual, basat en informacions de la “quinta columna”, diu que hi ha quatre canons a la muntanya de Sant Pere Màrtir. Malgrat aquesta afirmació, la informació es poc fiable.
Mesos després i segons un informe dels bombers de Barcelona, sobre un foc forestal, del 23 de maig de 1937, a Sant Pere Màrtir, es refereixen a l’indret com un espai de la Brigada de Reflectors i no pas d’artilleria, mentre que en un altre de franquista de juliol de 1937, no hi ha cap referència de canons en aquest punt.
Ara bé, segons un article publicat en la revista “El Pont d’Espluges” núm. 149, de setembre de 2006:
L’octubre de 1936 s’hi instal•là una primera bateria, formada per quatre canons de 75 mm Schneider, a càrrec d’un centenar d’artillers, la majoria provinents del País Basc. Aquesta bateria es va retirar a finals de 1936.
Uns mesos més endavant -es calcula que entre gener i febrer de 1937- es van construir unes bases de formigó que havien de servir per a la instal•lació de bateries antiaèries.
Pel que fa en el primer paràgraf, la caiguda del País Basc es produir el mes de juny de 1937 i no el 1936, moment a partir del qual un grup de soldats bascos seguiren la guerra a Catalunya, on alguns d’aquests foren destinats a la muntanya de Sant Pere Màrtir, en una unitat d’artilleria. D’aquest fet en deixa testimoni, a la revista "Pòrtula", José María Aguirre, un d’aquests joves, que explica com eren aquests canons: “Ens en donaren uns amb més història que Matusalem i ens destinaren al turó de Sant Pere Màrtir... Els nostres canons eren suposadament antiaeris, tot i que no feien gens de punteria [...] Allà hi passàrem uns quants mesos i després ens enviaren a Sant Feliu de Guíxols [...] Aquí els nostres canons es transformaren i deixaren de ser antiaeris per passar a ser de Costa”.
Seguint la informació de la revista “El Pont d’Espluges” en quan els canons i sumada a la referència feta per José María Aguirre, es probable que aquesta unitat d’artilleria fos constituïda amb canons Schneider de 75 mm. Un canó de campanya reglamentari des de 1906 i que l’exèrcit va començar a utilitzar durant la guerra de Melilla de 1909.
Durant la Guerra Civil, aquests canons quedaren repartits entre els dos exèrcits, tenint constància que en el bàndol franquista, l’adaptaren com a canó antiaeri, sent conegut com “Pichi”. Per tant podria ser que en un primer moment, que els canons del turó de Sant Pere
Màrtir també patiren alguna mutació per convertir-los en antiaeris i que pocs mesos després traslladats a la costa retornaren a la seva funció natural.
En quan a la construcció de les tres bases de formigó i seguint la cronologia apuntada per “El Pont d’Espluges” i com esmentava anteriorment podrien ser de finals de 1937 o inicis de 1938.
  
   
En un altre informe franquista de l’11 de juny de 1938, s’ubiquen canons a la falda de la muntanya de Sant Pere Màrtir i a Sant Pere Màrtir. Aquestes dades coincideixen amb el desplegament de l’Agrupació de Maniobra número 5 per diferents punts de Barcelona, poc abans de la seva reestructuració per la batalla de l’Ebre. Segons Josep Anguera, veí de tota la vida del barri de Finestrelles, d’aquest fet comenta: “...un dia van pujar tres camions amb tres canons antiaeris, però al cap d’uns dies van anar-se’n sense haver-los instal•lat...”
A la pregunta de si van haver canons dalt del cim de Sant Pere Màrtir, en Josep Anguera és taxatiu en la seva resposta, “...allà no hi va haver mai canons instal•lats...”.
Seguint en aquesta línia tant en el llibre “Defensa Antiaerea Republicana, 1936-1939: Artilleria y Refugios : Algo De Valor” d’Antonio Vera, com en el darrer informe sobre l’artilleria antiaèria a Barcelona abans de l’entrada dels franquistes a la ciutat, del comandant general d’Artilleria, Carlos Botet, no hi consten canons a Sant Pere Màrtir.
Pel que fa al ressò de trets de canó que recorden alguns veïns dels pobles propers també podien ser de quan la muntanya va estar protegida pels soldats bascos que en pràctiques o en alguna acció de guerra aquests obrissin foc amb els canons.
     
   
Després de molts anys d’oblit institucional, aquestes tres bases de formigó de la bateria antiaèria de Sant Pere Màrtir -bé una d’aquestes bases està pràcticament derruïda- foren recuperades i convenientment senyalitzades. El diumenge 28 de setembre de 2008, es va inaugurar aquest espai històric, que està integrat dins la xarxa d’Espais de Memòria que està creant a Catalunya la Direcció General de la Memòria Democràtica.
     
Fotos i text Josep Maria Contel

dilluns, 28 de març del 2011

Bateria antiaèria del turó de la Rovira

        
Amb la inauguració de la intervenció feta per l’Ajuntament de Barcelona de donar valor a la restes de la bateria antiaèria del turó de la Rovira, Barcelona, recupera una part molt important de la seva arqueologia militar i de la Guerra Civil Espanyola.
     
      
Durant el mes de maig de 1937, la Comandància General d’Enginyers de l’Exèrcit de l’Est, seguint instruccions del seu Quarter General, va elaborar un projecte per a la instal·lació d’una bateria antiaèria al turó de la Rovira.
      
      
El projecte inicial preveia entre altres aspectes tècnics la construcció de tres plataformes per instal·lar tres canons antiaeris i uns 100 metres de camí carreter fins dalt del cim per poder pujar les peces, materials, les municions, etc.
     
       
Construïdes aquestes tres plataformes, a finals del mes d’octubre de 1937, la Comandància General d’Enginyers va elaborar un nou projecte per una bateria antiaèria de 4 canons Vickers de 105 mm. Aquest nou plantejament oblidava les plataformes ja construïdes i en planificava quatre de noves de més diàmetre i més resistents per aguantar el pes dels nous canons assignats.
       
      
Mentre Barcelona continuava sent bombardejada i els barcelonins dels diferents barris construïen els diferents refugis antiaeris, la construcció de la bateria seguia endavant fins que el 3 de març de 1938, es van fer les primeres probes amb foc real, per entrar immediatament en servei. Aquesta posició artillera va estar plenament en funcionament fins el 25 de gener de 1939 quan per odre de la superioritat es van inutilitzar dues de les seves peces, l’endemà, 26 de gener, davant la imminent entrada del exèrcit franquistes a Barcelona i l’abandonament dels dos canons que encara estaven operatius, les autoritats republicanes es veieren en la necessitat de destruir-les amb explosius.
       
      
Iniciada la postguerra com les noves autoritats militars no van estar interessats per a aquesta posició antiaèria, retirats els canons com a ferralla, aquest indret va quedar abandonat.
      
      
Un temps després en plena allau migratòria i davant de la manca d’habitatges, els nouvinguts van aprofitar tots els pams quadrats plans que oferia la muntanya, entre ells les instal·lacions militars, per fer-hi habitatges d’autoconstrucció i així tot el cim del turó es va emplenar de barraques, fins l’any 1984 quan es va facilitar pisos a les diferents famílies que vivien en el barri de “Los cañones”.
        
        
Amb la marxa dels veïns el cim de la muntanya resta abandonat i ple de runa provinent de l’enderrocament de les diferents barraques. En el pas dels anys aquest espai es va anar degradant, van créixer les herbes, la gent hi va deixar tota mena de brutícia, fins i tot un grapat de motos, bé de xassís de motos, que els membres l’Associació de Veïns de Can Baró i associats baixaren a la plaça de la Font Castellana.
       
     
Fins que un dia sorgí la noticia, de que l’Associació de Veïns de Can Baró, conjuntament amb la Fundació Escolta Josep Carol, havia endegat un projecte de recuperació de l’espai dels antics antiaeris. Una empresa que ràpidament va comptar amb la col·laboració del Districte d’Horta-Guinardó,  l’Agrupament Escolta Can Baró, l’Agrupament Escolta Ferran Tallada, l’empresa arqueològica Atics S. L., el Taller d’Història de Gràcia, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Agència de Promoció del Carmel, la Generalitat de Catalunya i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani.
       
        
Aquell mateix any, el mes d’agost, arribaren a l’escola Pirineus un grup important de joves de disset països, que començaren a fer feines de neteja i recuperació de l’espai. Aquesta operació es va repetir els anys 2007 i 2008 amb diferents camps de treball cada any.
      
        
Finalment, el Districte d’Horta – Guinardó, l’Agencia de Promoció del Carmel i entorns i el Museu d’Història de Barcelona endegaren el projecte de recuperació integral d’aquest espai, que s’ha obert avui 27 de març de 2011. Una primera fase que ha recuperat i netejat les plataformes dels canons, els espais d’emmagatzemar els projectils, el lloc de comandament, departament de tropa, etc., també en la neteja de la zona, al retirar-se la runa que hi havia quedar al descobert per una vessant les restes de dos edificis destinats a la tropa i en l’altre vessant s’han deixat a la vista diferents terrasses que en el seu dia foren els interiors de diferents cases que poblaren aquesta zona.
     
         
Aquesta intervenció pel seu plantejament, converteix la zona en un jaciment arqueològic molt interessant, tan visual com corpori i malgrat que no es tracta d’un jaciment romà o iber, és un punt o una part de la nostra història més recent, com és la de la Guerra Civil Espanyola, prou important com per valorar-lo i donar-lo a conèixer a les noves generacions.
       
     
Fotos i text Josep Maria Contel
       
     
Restes de dos dels edificis destinats a la tropa.

dilluns, 28 de febrer del 2011

Angoixa es projecta en el Fantasporto

El passat 27 de febrer al vespre es va projectar en el Festival de cinema de Porto “Fantasporto 2011” el fals documental “Angoixa” realitzat per Josep Maria Contel i amb la participació dels companys de l’Agrupación FARE www.agrupacionfare.es