dimecres, 21 de novembre del 2012

El refugi antiaeri 221 Bernat Metge (Josep Tarradellas) París-Còsega


Malgrat tenir constància d’on poden trobar-se els refugis antiaeris que es van construir durant la passada Guerra Civil, en la majoria dels casos no està tant clar, sinó hi ha algun veí que indiqui on hi havien les entrades. Un d’aquests casos fou el que es troba sota l’avinguda Josep Tarradellas entre els carrers de París i Còrsega i que va aparèixer durant la construcció d’un dels aparcaments subterranis que es van construir en aquesta avinguda.
Una avinguda que en el pas dels anys i dels edeveniments va anar canviant de nom, abans de la guerra portava el nom d’Infanta Carlota, durant el conflicte passa a dir-se Bernat Metge, per tornar després al nom anterior i més recentment adoptar el nom de Josep Tarradellas.
Construït sota l’epígraf, número 221, Bernat Metge, xamfrà París, Entença i subvencionat per la Junta de Defensa Passiva. D’una longitud de mina de 139,00 metres lineals, una amplada de 1,40 metres i una alçada de 2,10 metres, es troba a 11,00 metres de profunditat.
La galeria principal és en línia recta amb dues altres en semicercle, com si fossin dues orelletes, que convergeixen en la principal. Disposava de dues entrades amb esglaons que ara estan cegades, una infermeria i dos zones de vàters, de dues peces cadascuna del tipus de tassa.
Les galeries tenen d’un banc longitudial a cada banda, com les parets eren de terra des del banc fins a un metro aproximat d’altura, el van arrebossar amb ciment per evitar que els usuaris s’embrutessin les esquenes.
Acabada de guerra aquest refugi va ser catalogat com el d’Infanta Carlota (París - Còrsega).

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel


Un altre dels refugis que es van construir durant la Guerra Civil i que no figura en la relació, de més de mil quatre cents refugis, de la Junta de Defensa Passiva, és el que es va fer sota el palauet de Santa Isabel. Un edifici ubicat a la cantonada del passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació i construït entre els anys 1882 - 1887, pel industrial tèxtil Frederic Ricart Gil, marquès de Santa Isabel, i que el 1920 es va convertir en la seu d’Aigües de Barcelona.
Durant la Guerra Civil i per fer front els bombardeigs que patia la ciutat, els treballadors d’Aigües de Barcelona, van construir aquest refugi, amb dues entrades una en el soterrani del palauet i l’altra des una de les dependències de l’empresa, que segons alguna informació podria ser l’economat. Construït com a galeria de mina en laberint, disposava de dos vàters i un habitacle destinat segurament com a infermeria, a més a més de diferents sortides d’aire al llarg de la galeria i d’un pou de ventilació construït sobre el sostre de l’escala de l’edifici noble que duia al refugi.
Acabada la guerra el refugi es va mantenir, i durant uns quants anys va acollir l’arxiu de la Societat General d’Aigües de Barcelona.
Amb el trasllat d’aquesta empresa a la torre Agbar a la plaça de de les Glories, l’edifici va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya, que va instal·lar la Conselleria d’Interior.
Durant el mandat de Joan Saura com a Conseller d’Interior, es va obrir el refugi al públic en jornades de portes obertes.

divendres, 28 de setembre del 2012

El refugi antiaeri de la plaça del Diamant


Les primeres passes de la construcció del refugi antiaeri de la plaça de Diamant van ser les mateixes que les del refugi de la plaça Revolució, ja que fou la mateixa comissió formada per veïns dels dos sectors, la que va endegar ambdues construccions.
Malgrat la voluntat inicial d’anar tirant endavant amb els dos refugis, poc temps després, en el mes de juny de 1937, aquesta comissió es va dissoldre, constituint-se dues de noves, una per cada refugi.
La nova comissió de la plaça del Diamant va arraconar als membres de la primera comissió, seguint amb l’obra gairebé fins a finals de l’any 1938, quan aquesta va quedar aturada definitivament.
El refugi de la plaça del Diamant es va construir a uns tretze metres de profunditat, té dues entrades, que enllacen a uns set metres de profunditat amb cinc escales que completen el descens fins on es troben les galeries de mina en forma de laberint, on es refugiaven els veïns de la zona, quan hi havia perill de bombardeig.
Plànol original de 1937 o 1938
Plànol de Ernesto Blesa del 2012
El refugi disposa de diferents rengles de bancs adossats a les parets, dividits en porcions de quaranta centímetres, que era l’espai que els seus impulsors van marcar com a optim per pogué seure els seus usuaris.
Abans esmentàvem que l’obra va durar fins a finals del 1937, quan per diferents raons els promotors es van quedar sense cap paleta que la pogués seguir. Malgrat això el refugi estava gairebé acabat, i pel que sembla només s’estava treballant per obrir un nou accés en el carrer Topazi.
Diem acabat en la part que hi ha construïda, perquè els seus impulsors volien construir tres noves galeries, que gairebé doblaven la capacitat del refugi, i que per alguna raó que desconeixem avui, aquesta obra no va estar autoritzada per les autoritats de l’època.
El refugi disposava de dos tipus d’enllumentat, el principal a través d’una instal·lació elèctrica de 125 watts i algunes bombetes repartides per les diferents galeries i el d’emergència amb uns aplics d’obra collats a les parets i que en l’extrem superior tenien un recipient de vidre, on es posava alguna mena d’oli o derivats del petroli per il·luminar l’espai quan tallaven l’electricitat.
També disposava d’un estança destinada a infermeria i dos pous de ventilació, que també servien per treure la terra del refugi i la baixada de materials de construcció.
Recentment l’arquitecte tècnic Ernesto Blesa, quan preparava el seu treball final de carrera “Refugios Antiaéreos de Barcelona Análisis Constructivo” va descobrir que el plano original de la construcció del refugi, en una petita part no s’ha ajustava al que s’havia construït. Com aquest petit desajust creiem que es interessant i que també serveix per deixar constància que els plànols originals també poden tenir diferències amb les obres realitzades, reproduïm a continuació el plano original i el de l’estudi que va fer Ernesto Blesa.
Una altra cosa que també hem volgut mostrar en aquest escrit, és un petit treball realitzat per Benito Márquez  i que es troba al següent enllaç.
I que ens mostra per sobreposició del plànol original del refugi a una fotografia aèria de la plaça del Diamant actual, la disposició del refugi en la plaça i que pot arribar a ajudar als lectors la seva ubicació vers la superfície de la plaça.
Dues coses que tenim que agrair als dos autors Ernesto Blesa i Benito Márquez, que amb les seves aportacions donen de nou vida al refugi de la plaça del Diamant.
Fragment del plànol original
Fragment del plànol d'Ernesto Blesa 
   Composició de Benito Márquez

dissabte, 22 de setembre del 2012

El refugi antiaeri del Mas Guinardó


En la recent intervenció urbanística feta al Mas Guinardó acabada i inaugurada el mes de març de 2011, es va recuperar també el refugi antiaeri número 312-3 “Flors de Maig, Rambla Volart, Villard”, un refugi subvencionat i acabat, durant la guerra, segons consta en un llistat de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona de l’època.
En una altra llista de refugis a recuperar, de l’ajuntament franquista, de començament dels anys quaranta, el refugi surt referenciat com el de “Flor de Mayo – Antigua del Guinardó” fent la següent descripció: Estat actual: Dos boques revestides. Longitud de mina 148 metres, revestida en 115 metres, per 1,50 metres d’ample i 1,95 metres d’alçada. Profunditat entre 4 i 10 metres. Capacitat 222 metres quadrats.
Finalment en un altre document de la Dirección General de Protección Civil – Jefatura Local de Barcelona, del 6 de desembre de 1967, surt referenciat amb el número 1202 “Calle Flors de Maig, Felio” i amb una capacitat per a 236 persones.
Però pel que sembla, segons l’annex 1 de la memòria de la intervenció arqueològica fet per l’estudi d’Oriol Achón i Casas d’Arqueociència SC SL, encara hi ha una altra documentació de l’any 1969, quan aquest refugi va ser visitat i topografiat pels pels serveis tècnics de Protecció Civil i que deu ser el plano en color que presentem en aquest treball i que ha estat estret de l’esmentat annexe.
Seguint en el darrer estudi ens quedem amb dos informacions que ens serviran per saber quelcom més d’aquest refugi.
La primera: Amb anterioritat a la present intervenció degué existir un altre moment en el qual el refugi fou accessible. En el moment en què al construir un edifici veí es trobaren amb part del present refugi. Segons la topografia del 1969 ja una part del refugi estava reblert amb terres però pogueren documentar dos accessos que avui semblen perduts.
Plano de 1969
Amb tots aquests documents el que si ens permet és saber com era el refugi que es va construir durant la guerra. Gràcies a un plano aixecat pel servei topogràfic de l’Ajuntament de Barcelona el mes d’agost de 1937, –i que acompanyem en aquest treball– malgrat no estar acabat, ja que quan el van fer el refugi encara estava en obres i només faltava construir el tram de les escales que unien l’entrada superior amb el tram inferior, cosa que ens permet veure la distribució del refugi en aquells moments.
Plano de 1937
Cosa que invalida la part inferior del plano de l’any 1969, que quan va ser aixecat i segurament per les obres de l’edifici que cita l’annexe 1 del darrer estudi, es va reflectir d’una forma no massa ortodoxa.
El refugi 312-3 conegut ara com el del Mas Guinardó, disposava de tres entrades, la superior a prop de la plaça Salvador Riera i a tocar la finca del Mas Guinardó i les dues inferiors una al costat de l’altra en el carrer de Flors de Maig. Dues galeries gairebé paral·leles que convergien en la galeria principal a la part baixa del refugi.
En quan a serveis aquest refugi disposava com a mínim d’una infermeria, un cisterna d’aigua, d’un pou de ventilació, construït al final de la galeria principal i que donava en el carrer antic del Guinardó, i electricitat de 125 volts com a llum principal i 12 volts com a llum d’ermergència produïda per un conjunt de bateries.
La segona informació que abans esmentàvem diu: L’absència d’alguns punts elèctrics i el seu cablejat també pot ser fruit d’algunes espoliacions realitzades o bé a la fi de la Guerra Civil o bé en els diferents moments en que fou accessible.
Com ja citàvem en el llibre “Gràcia Temps de Bombes. Temps de refugis” la guerra a Barcelona es va acabar el 26 de gener de 1939, però els refugis oberts en la via pública no es van començar a tapar fins el mes de maig d’aquell any, cosa que va facilitar que gent desaprensiva entres a diferents refugis fent-los malbé, rapinyant els cables elèctrics i els deixessin plens de deixalles, com llaunes o petites fogueres.
Amb la darrera intervenció feta per l’Ajuntament de Barcelona s’ha pogut recuperar aquest refugi antiaeri que va donar una mica d’esperança als veïns d’aquesta part del Guinardó. Un refugi que El Pou Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, vol pogué mostrar periòdicament a la resta de la ciutat.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Refugi antiaeri de la Societat Coral La Lira de Sant Andreu



El subsòl de la societat Cultural i Esportiva La Lira de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, en el carrer Coroleu, 15, amaga un refugi antiaeri construït durant la passada Guerra Civil, per tal de protegir als socis que es trobessin a l’entitat durant els bombardejos que es pogueren produir.
El refugi de La Lira és una petita construcció, que malgrat ser coneguda per molts socis de l’entitat ha passat gairebé desapercebuda a través del temps, generant al mateix temps el dubte de si allò era un refugi o una fresquera.
Un dubte raonable per uns, però poc consistent davant d’altres elements que s’han tingut de tenir en compte:
Primer, segons el seu president Enric Capdevila, els socis més antics sempre havien parlat de refugi; segon la seva construcció és com la de altres refugis; i tercer el pogué disposar d’un plano del refugi 469, construït en l’edifici de La Llum Andreuenca, més coneguda com “La Rosa” en el mateix carrer Coroleu, 40-42, pocs metres més enllà i de característiques similars.
 Plano refugi 469
Malgrat ser dos construccions gairebé iguals hi ha dues grans diferències, la primera que el refugi 469 tenia dues entrades mentre que el de La Lira només en tenia una i la segona que el de “La Rosa” era una mica més gran. La resta era igual galeria de mina, amb una petita sala amb volta i amb una taula rodona i un banc circular ambdues coses fetes d’obra.
Pel que fa al refugi de La Lira, a aquest s’accedeix per una escala d’uns vint graons, en un recorregut de 180 graus, per tal de protegir l’interior de les ones expansives de les explosions de les bombes, a continuació segueix una galeria de mina de 0,70 metres d’ampla per uns 9,00 metres de llarg que condueix a una petita estança de 2,17 metres de diàmetre per una alçada de 2,73 metres al vèrtex i a una profunditat d'uns 5,50 metres.
Aquest petit habitacle disposa de tres cavitats obertes a les parets, amb la funció d’armaris d’entre un metre i metre dotze d’amplada per uns cinquanta quatre centímetres de fondària i seixanta centímetres d’alçada. També hi ha una taula rodona d’un metre de diàmetre i un banc circular de trenta un centímetre, en el qual hi ha adossat un petit dipòsit d’aigua.
La funció d’aquest refugi, vista la seva estructura, segurament va estar més pensada per donar servei als membres de la junta directiva, per pogué seguir les seves reunions en un lloc més segur en cas de bombardeig.
El fet de que només disposes d’una entrada el deixava fora del registre de refugis que primer va obrir l’Ajuntament de Barcelona i va continuar la Junta de Defensa Passiva de Barcelona, ja que estava fora del que establia la normativa.
Amb el pas dels anys i l’aparició d’alguns refugis que no estaven registrats i de diferents investigacions que han aportat noves dades, aquest refugi se suma a altres de privats o familiars construïts arreu de Barcelona i no registrats per diferents motius.
Pel que fa als refugis de La Lira i de “La Rosa” hi ha moltes possibilitats que els dos fossin construïts pels mateixos obrers.

divendres, 30 de març del 2012

El refugi antiaeri de la plaça Tetuan

El refugi 41 - Plaça d’Hermenegildo Giner de los Ríos (plaça Tetuan)
Pocs dies després del bombardeig naval del 13 de febrer de 1937, –el primer que va generar morts i desperfectes al centre de Barcelona– l’Ajuntament de Barcelona va projectar la construcció de diferents refugis antiaeris a la ciutat, per donar protecció als barcelonins en aquells moments tràgics i que a l’acabar la guerra es pugessin fer servir per altres menesters.
Uns d’aquests refugis foren els Refugis generals a la via pública, unes construccions pensades per acollir un gran nombre de ciutadans –entre dues i tres persones per metre quadrat– definits com generals, col·lectius i independents, construïts generalment sota d’espais prou amplis, que acabat el conflicte poguessin acollir diferents serveis de caràcter ciutadà, com podien ser, banys, dutxes, sales de descans i lectura, estafetes, botigues, aparcaments de vehicles, etc.
Uns refugis construïts en formigó, blindat amb una xarxa de barres de ferro i preparats per aguantar el xoc, penetració i explosió, de les bombes de 100 quilos, considerades en aquell moment com el pes màxim que s’utilitzava per atacar a la població civil.
D’aquest model de refugis se’n projectaren onze, un dels quals fou el que es va bastir en el subsòl de la plaça d’Hermenegildo Giner de los Ríos, –l’actual plaça Tetuan– de 870 metres quadrats i un pressupost de 538.983,80 pessetes.
Inicialment aquest refugi havia estat projectat en quatre seccions iguals i independents, amb el criteri de no concentrar gran quantitat de persones dins d’un mateix refugi i amb una capacitat total per a 2.548 persones.
Cadascuna d’aquestes seccions, construïdes a poca profunditat per facilitar després la seva reutilització, estava formada per una galeria principal de comunicació, amb una escala als dos extrems i nou galeries més perpendiculars a la primera, de 3,60 metres d’amplada cadascuna i una altura a sota clau de volta de 3,00 metres. Mentre que les parets es van construir de formigó en massa, el sostre era de 0,75 metres també de formigó, cobert de maó de pla. Cada unitat d’aquestes estava dotada dels seus corresponents vàters i els bancs de fusta estaven collats a las parets del refugi.
De les quatre seccions projectades inicialment, només es van pressupostar dues i finalment només se’n va executar una amb un pressupost de 240.617,77 pessetes al que cali sumar un 12 %  més com a despeses imprevistes.
La construcció d’aquest refugi, del que hi ha un projecte datat el 29 de març de 1937 i amb una memòria i pressupost del 17 d’abril de 1937, va implicar la destrucció d’una gran part dels jardins que hi havia a la plaça i que segons la memòria del projecte –Això no és cap obstacle, perquè les necessitats de guerra han de passar davant de tot...–
Malgrat la voluntat de l’Ajuntament de Barcelona d’obrir aquests refugis als barcelonins el més aviat possible, els entrebancs de la guerra i la manca de ciment, els endarrerir tant que segons sembla només va entrar en funcionament gairebé al final de la guerra aquest refugi. 
Una de les anècdotes més xocant que es va viure durant la seva construcció durant el mes de setembre de 1937, fou la troballa de la primera pedra del monument projectat als “Voluntaris d’Àfrica” el 1910 i que s’havia previst instal·lar a la plaça.
Dins de l’ampolla que hi havia en la primera pedra trobaren un exemplar de cada diari dels que es publicaven en aquella data i diferents monedes de plata i coure, a més a més de l’acte de la cerimònia i tres targetes que podrien ser de les persones que van presidir l’acte.
En l’actualitat el refugi que es troba en molt bon estat, està tancat i només es pot accedir per un pou tècnic. Durant la construcció de la línia 2 del metro, les seves galeries es van convertir en el vestidors dels obrers. Per les seves característiques, tipologia i per la facilitat en que es podria recuperar, es de pregar a qui li correspongui que el posin a l’abast de tots els ciutadans per tal de conèixer fa feina que va fer l’Ajuntament de Barcelona en la construcció de refugis antiaeris.
 Fotos i text Josep Maria Contel

diumenge, 22 de gener del 2012

El refugi antiaeri de les cases barates d’Horta

     
Arran de l’Exposició Universal de 1929 i per a facilitar un habitatge digne per a moltes del les famílies arribades a la ciutat des de altres indrets de Espanya, es construiran quatre grans polígons d’habitatges. Un d’aquests, al peu del turó de la Peira, fou l’anomenat de Ramon Albó i conegut popularment com a cases barates d’Horta. Altres noms que també a ha tingut aquest barri és: Grup de cases barates Giner de los Rios durant la Guerra Civil i avui de Can Paguera. En aquest barri el 28 de febrer de 1932 l’alcalde de Barcelona doctor Aiguader va inaugurar el Grup escolar Giner de los Ríos.
Com a dada complementaria i per a facilitar la informació, dir que inicialment els carrers van ser denominats fins l’any 1945 amb números, moment el qual es van canviar per a noms de diferents pobles de les comarques gironines.
Durant la Guerra Civil i davant de l’amenaça dels bombardeigs que va patir Barcelona els veïns de les cases barates d’Horta s’organitzaren per a construir un refugi antiaeri, excavat en la muntanya a sota del turó de la Peira i amb l’epígraf: Refugi 647 - carrer 19 (Cases Barates d’Horta - Turó de la Peira) (subvencionat).
Per a facilitar l’accés al veïns alhora de refugiar-se, l’obra fou planificada amb quatre entrades de galeria de mina d’una allargada variable, repartides al llarg del carrer número 19 –Cornudella– que havien de confluir en una altra galeria  paral•lela aquest carrer dins de la muntanya i que les enllaçaria.
Les entrades al refugi que s’obriren en el mur que limitava el barri per la banda de la muntanya: I s’organitzaren de tal manera que cadascuna tingues al davant un carrer, obrint-se davant dels carrers 10 –Darnius–,  30 –Pins–, 34 –Fitor–, la quarta es va construir també en el mur a prop de l'escola, segons informacions es tractava d'una entrada doble ja que hi havia una segona boca prop de l’escola. Aquesta entrada i segons documentació de l’època també tenia un pou de ventilació.
Segons un informe de l’Ajuntament de Barcelona de començament dels anys quaranta, el refugi de les Cases barates d’Horta estava en aquestes condicions: Estado actual: Cinco bocas tapiadas, de ellas dos revestidas; Longitud de mina 198 ml revestida 111,90 m; 2,00 X 2,00; Protección superior 8,00 m; Capacidad 396 m2;  i afegia les actuacions a fer; Derribo paredes de cierre 5; Revestido bocas 3; Revestir mina 86,10 m; Galería nueva 156 m.
Del que es desprèn d’aquest informe, es pot interpretar que les cinc entrades estaven obertes, però que només dos estaven fetes amb maons; que faltava completar part de la galeria de mina, pel que s’ha pogut veure en la visita al refugi del 21 de gener de 2012, la galeria que hauria d’enllaçar les galeries d’entrada, només estava iniciada o breument apuntades en petits trams.
També es pot entreveure que totes les entrades van ser clausurades o sigui tapiades per l’ajuntament a l'acabar la guerra, però del que es desprèn de les converses amb alguns veïns sembla ser que aquestes en un moment donat foren enderrocades i es convertiren en habitatge d’alguna família o també com espai de jocs per a la mainada
Pel que fa a l’esmentada visita en la qual només es va poder accedir a dues de les entrades, les que hi ha davant dels carrers Fitor i Pins. La primera tant l’entrada com la galeria estan en molt bones condicions, de les restes que hi ha en les seves parets les més importants són les referents a la il•luminació d’aquesta galeria, amb tacs de fusta ancorats a les parets i en el sostre.
En quan a la segona galeria visitada, es pogué veure que l’obra no estava tant avançada, quan va acabar la guerra, cosa que en el pas dels anys a generat l’enfonsament d’algun tros de la galeria que no havia estat folrada amb maons. Pel que fa a la il•luminació no s’han trobat tacs de fusta a les parets, però si un aplic del que podria ser per l’enllumenat d’emergència i una obertura en el lateral d’aquesta galeria convenientment construïda, com si allí s’hagués volgut construir alguna mena de servei, infermeria o lavabos.