divendres, 28 de setembre del 2012

El refugi antiaeri de la plaça del Diamant


Les primeres passes de la construcció del refugi antiaeri de la plaça de Diamant van ser les mateixes que les del refugi de la plaça Revolució, ja que fou la mateixa comissió formada per veïns dels dos sectors, la que va endegar ambdues construccions.
Malgrat la voluntat inicial d’anar tirant endavant amb els dos refugis, poc temps després, en el mes de juny de 1937, aquesta comissió es va dissoldre, constituint-se dues de noves, una per cada refugi.
La nova comissió de la plaça del Diamant va arraconar als membres de la primera comissió, seguint amb l’obra gairebé fins a finals de l’any 1938, quan aquesta va quedar aturada definitivament.
El refugi de la plaça del Diamant es va construir a uns tretze metres de profunditat, té dues entrades, que enllacen a uns set metres de profunditat amb cinc escales que completen el descens fins on es troben les galeries de mina en forma de laberint, on es refugiaven els veïns de la zona, quan hi havia perill de bombardeig.
Plànol original de 1937 o 1938
Plànol de Ernesto Blesa del 2012
El refugi disposa de diferents rengles de bancs adossats a les parets, dividits en porcions de quaranta centímetres, que era l’espai que els seus impulsors van marcar com a optim per pogué seure els seus usuaris.
Abans esmentàvem que l’obra va durar fins a finals del 1937, quan per diferents raons els promotors es van quedar sense cap paleta que la pogués seguir. Malgrat això el refugi estava gairebé acabat, i pel que sembla només s’estava treballant per obrir un nou accés en el carrer Topazi.
Diem acabat en la part que hi ha construïda, perquè els seus impulsors volien construir tres noves galeries, que gairebé doblaven la capacitat del refugi, i que per alguna raó que desconeixem avui, aquesta obra no va estar autoritzada per les autoritats de l’època.
El refugi disposava de dos tipus d’enllumentat, el principal a través d’una instal·lació elèctrica de 125 watts i algunes bombetes repartides per les diferents galeries i el d’emergència amb uns aplics d’obra collats a les parets i que en l’extrem superior tenien un recipient de vidre, on es posava alguna mena d’oli o derivats del petroli per il·luminar l’espai quan tallaven l’electricitat.
També disposava d’un estança destinada a infermeria i dos pous de ventilació, que també servien per treure la terra del refugi i la baixada de materials de construcció.
Recentment l’arquitecte tècnic Ernesto Blesa, quan preparava el seu treball final de carrera “Refugios Antiaéreos de Barcelona Análisis Constructivo” va descobrir que el plano original de la construcció del refugi, en una petita part no s’ha ajustava al que s’havia construït. Com aquest petit desajust creiem que es interessant i que també serveix per deixar constància que els plànols originals també poden tenir diferències amb les obres realitzades, reproduïm a continuació el plano original i el de l’estudi que va fer Ernesto Blesa.
Una altra cosa que també hem volgut mostrar en aquest escrit, és un petit treball realitzat per Benito Márquez  i que es troba al següent enllaç.
I que ens mostra per sobreposició del plànol original del refugi a una fotografia aèria de la plaça del Diamant actual, la disposició del refugi en la plaça i que pot arribar a ajudar als lectors la seva ubicació vers la superfície de la plaça.
Dues coses que tenim que agrair als dos autors Ernesto Blesa i Benito Márquez, que amb les seves aportacions donen de nou vida al refugi de la plaça del Diamant.
Fragment del plànol original
Fragment del plànol d'Ernesto Blesa 
   Composició de Benito Márquez

dissabte, 22 de setembre del 2012

El refugi antiaeri del Mas Guinardó


En la recent intervenció urbanística feta al Mas Guinardó acabada i inaugurada el mes de març de 2011, es va recuperar també el refugi antiaeri número 312-3 “Flors de Maig, Rambla Volart, Villard”, un refugi subvencionat i acabat, durant la guerra, segons consta en un llistat de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona de l’època.
En una altra llista de refugis a recuperar, de l’ajuntament franquista, de començament dels anys quaranta, el refugi surt referenciat com el de “Flor de Mayo – Antigua del Guinardó” fent la següent descripció: Estat actual: Dos boques revestides. Longitud de mina 148 metres, revestida en 115 metres, per 1,50 metres d’ample i 1,95 metres d’alçada. Profunditat entre 4 i 10 metres. Capacitat 222 metres quadrats.
Finalment en un altre document de la Dirección General de Protección Civil – Jefatura Local de Barcelona, del 6 de desembre de 1967, surt referenciat amb el número 1202 “Calle Flors de Maig, Felio” i amb una capacitat per a 236 persones.
Però pel que sembla, segons l’annex 1 de la memòria de la intervenció arqueològica fet per l’estudi d’Oriol Achón i Casas d’Arqueociència SC SL, encara hi ha una altra documentació de l’any 1969, quan aquest refugi va ser visitat i topografiat pels pels serveis tècnics de Protecció Civil i que deu ser el plano en color que presentem en aquest treball i que ha estat estret de l’esmentat annexe.
Seguint en el darrer estudi ens quedem amb dos informacions que ens serviran per saber quelcom més d’aquest refugi.
La primera: Amb anterioritat a la present intervenció degué existir un altre moment en el qual el refugi fou accessible. En el moment en què al construir un edifici veí es trobaren amb part del present refugi. Segons la topografia del 1969 ja una part del refugi estava reblert amb terres però pogueren documentar dos accessos que avui semblen perduts.
Plano de 1969
Amb tots aquests documents el que si ens permet és saber com era el refugi que es va construir durant la guerra. Gràcies a un plano aixecat pel servei topogràfic de l’Ajuntament de Barcelona el mes d’agost de 1937, –i que acompanyem en aquest treball– malgrat no estar acabat, ja que quan el van fer el refugi encara estava en obres i només faltava construir el tram de les escales que unien l’entrada superior amb el tram inferior, cosa que ens permet veure la distribució del refugi en aquells moments.
Plano de 1937
Cosa que invalida la part inferior del plano de l’any 1969, que quan va ser aixecat i segurament per les obres de l’edifici que cita l’annexe 1 del darrer estudi, es va reflectir d’una forma no massa ortodoxa.
El refugi 312-3 conegut ara com el del Mas Guinardó, disposava de tres entrades, la superior a prop de la plaça Salvador Riera i a tocar la finca del Mas Guinardó i les dues inferiors una al costat de l’altra en el carrer de Flors de Maig. Dues galeries gairebé paral·leles que convergien en la galeria principal a la part baixa del refugi.
En quan a serveis aquest refugi disposava com a mínim d’una infermeria, un cisterna d’aigua, d’un pou de ventilació, construït al final de la galeria principal i que donava en el carrer antic del Guinardó, i electricitat de 125 volts com a llum principal i 12 volts com a llum d’ermergència produïda per un conjunt de bateries.
La segona informació que abans esmentàvem diu: L’absència d’alguns punts elèctrics i el seu cablejat també pot ser fruit d’algunes espoliacions realitzades o bé a la fi de la Guerra Civil o bé en els diferents moments en que fou accessible.
Com ja citàvem en el llibre “Gràcia Temps de Bombes. Temps de refugis” la guerra a Barcelona es va acabar el 26 de gener de 1939, però els refugis oberts en la via pública no es van començar a tapar fins el mes de maig d’aquell any, cosa que va facilitar que gent desaprensiva entres a diferents refugis fent-los malbé, rapinyant els cables elèctrics i els deixessin plens de deixalles, com llaunes o petites fogueres.
Amb la darrera intervenció feta per l’Ajuntament de Barcelona s’ha pogut recuperar aquest refugi antiaeri que va donar una mica d’esperança als veïns d’aquesta part del Guinardó. Un refugi que El Pou Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, vol pogué mostrar periòdicament a la resta de la ciutat.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Refugi antiaeri de la Societat Coral La Lira de Sant Andreu



El subsòl de la societat Cultural i Esportiva La Lira de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, en el carrer Coroleu, 15, amaga un refugi antiaeri construït durant la passada Guerra Civil, per tal de protegir als socis que es trobessin a l’entitat durant els bombardejos que es pogueren produir.
El refugi de La Lira és una petita construcció, que malgrat ser coneguda per molts socis de l’entitat ha passat gairebé desapercebuda a través del temps, generant al mateix temps el dubte de si allò era un refugi o una fresquera.
Un dubte raonable per uns, però poc consistent davant d’altres elements que s’han tingut de tenir en compte:
Primer, segons el seu president Enric Capdevila, els socis més antics sempre havien parlat de refugi; segon la seva construcció és com la de altres refugis; i tercer el pogué disposar d’un plano del refugi 469, construït en l’edifici de La Llum Andreuenca, més coneguda com “La Rosa” en el mateix carrer Coroleu, 40-42, pocs metres més enllà i de característiques similars.
 Plano refugi 469
Malgrat ser dos construccions gairebé iguals hi ha dues grans diferències, la primera que el refugi 469 tenia dues entrades mentre que el de La Lira només en tenia una i la segona que el de “La Rosa” era una mica més gran. La resta era igual galeria de mina, amb una petita sala amb volta i amb una taula rodona i un banc circular ambdues coses fetes d’obra.
Pel que fa al refugi de La Lira, a aquest s’accedeix per una escala d’uns vint graons, en un recorregut de 180 graus, per tal de protegir l’interior de les ones expansives de les explosions de les bombes, a continuació segueix una galeria de mina de 0,70 metres d’ampla per uns 9,00 metres de llarg que condueix a una petita estança de 2,17 metres de diàmetre per una alçada de 2,73 metres al vèrtex i a una profunditat d'uns 5,50 metres.
Aquest petit habitacle disposa de tres cavitats obertes a les parets, amb la funció d’armaris d’entre un metre i metre dotze d’amplada per uns cinquanta quatre centímetres de fondària i seixanta centímetres d’alçada. També hi ha una taula rodona d’un metre de diàmetre i un banc circular de trenta un centímetre, en el qual hi ha adossat un petit dipòsit d’aigua.
La funció d’aquest refugi, vista la seva estructura, segurament va estar més pensada per donar servei als membres de la junta directiva, per pogué seguir les seves reunions en un lloc més segur en cas de bombardeig.
El fet de que només disposes d’una entrada el deixava fora del registre de refugis que primer va obrir l’Ajuntament de Barcelona i va continuar la Junta de Defensa Passiva de Barcelona, ja que estava fora del que establia la normativa.
Amb el pas dels anys i l’aparició d’alguns refugis que no estaven registrats i de diferents investigacions que han aportat noves dades, aquest refugi se suma a altres de privats o familiars construïts arreu de Barcelona i no registrats per diferents motius.
Pel que fa als refugis de La Lira i de “La Rosa” hi ha moltes possibilitats que els dos fossin construïts pels mateixos obrers.