A Barcelona més a més dels
refugis subvencionats o no i que figuren en el llistat de la Defensa Passiva de
l’època, és van construir també refugis en edificis de fàbriques, empreses, de l’Ajuntament,
de la Generalitat o de partits polítics. Essent un d’aquests el que es va
bastir a la fàbrica Elizalde.
Una empresa anomenada
inicialment “J.M. Vallet y Cía.” i creada el 8 de gener de 1908, per Arturo
Elizalde Rouvier, Rafael Biada Navarro i J.M. Vallet i Arnau, qui va aportar a
aquesta societat el seu taller, especialitzat en la fabricació de peces de
precisió, i que estava ubicat al passeig de Sant Joan, 149.
Un any més tard, el 5
d’abril de 1909, Arturo Elizalde va compra a Jaime Alegret, la totalitat de
l’illa, perimetrada
pels carrers de Còrsega, Bailèn, Rosselló i Passeig de Sant Joan, on hi havia el taller. Finalment el 18 de juny de
1910, també va comprar els drets de la societat a J.M. Vallet, convertint-se finalment
en la societat “Biada, Elizalde y Cía”.
Dedicada
primer va construir recanvis de motor d’automobil, passar poc després a la
construcció d’automobils “Elizalde”, dedicant-se finalment a la Construcció de
motors d’avió.
Durant
la guerra civil la factoria fou col·lectivitzada i sota el nom SAF 8, va ser
destinada a la fabricació de material de guerra i bombes d’aviació, a més
d’iniciar la construcció del motor rus M25, sembla ser copiat del Wrigh-Cyclone
americà.
Durant
el bombardeig naval de la nit del 13 de febrer de 1937, en el que també resulta
afectada amb desperfectes de consideració i la morts de tres dels seus
treballadors, Ramon Bernat Gil, Josep
Caralt Moncunill i Frederic Ventosa Ribas. Els seus gestors decidiren construir com a seguretat
dels seus treballadors, un refugi antiaeri dins de la fàbrica.
Un
refugi construït a poca profunditat i paral·lel al carrer Bailèn, per sota d’un
carrer existent dins de la fàbrica, agafant també part del subsòl de les naus
de banda i banda de l’esmentat vial. L’obra feta en formigó, estava dividida en
dos túnels de volta de canó de 32
m . de llargada per 3 m . d’amplada, connectats entre ells i amb una
capacitat per a cinc centes persones.
La
instal·lació estava dotada també, de quatre portes blindades dobles amb cambra
d’expansió, d’una completa instal·lació de ventilació i de servei antigàs. En
el seu interior hi havia una estança de vuit comunes adossades en dos rengles a
les parets i un habitacle més petit amb un servei, segurament el primer era per
als homes i el segon per a les dones. I una altra perita estança amb bancs adossats
segurament utilitzada com infermeria.
A
banda del bombardeig del 13 de febrer de 1937, la “Elizade” va patir un altre
ensurt, durant el bombardeig del dimecres 19 de gener de 1938, minuts després
de les dotze del migdia, quan una esquadreta d’avions Savoia de l’aviació legionària italiana bombardejaren des del
Putxet fins a la
Barceloneta , concentrant gairebé tota la seva càrrega
mortífera en dos espais de la ciutat, un entre els carrers Còrsega- Bailèn -
Mallorca i Roger de Flor, -on hi havia la fàbrica Elizalde, i que segons el
mapa dels impactes de les bombes, com a mínim dues van caure dins de la fàbrica.
I l’altre entre la plaça Palau i el carrer Almirall Cervera. Un atac que va
deixar un tràgic balanç de 173 persones mortes.
Acabada
la guerra, la família Elizalde va recuperar la fàbrica i de retruc el refugi
que que s’hi havia construït durant aquest període.
Finalment tancada la factoria, aquesta fou enderrocada i en aquest espai es construïren quatre blocs amb 288 habitatges, inaugurats el 31 d’octubre de 1964. Malgrat la magnitud de l’obra el refugi no es veié afectat per aquesta i resta sord i mut durant anys sota els nous blocs i al que sols s’accedia en comptades ocasions.
Afortunadament a finals de setembre del 2014 amb motiu del 50è aniversari de la construcció dels habitatges, l’associació de propietaris del complex de la Elizalde va organitzar entre altres activitats, diferents visites guiades al refugi el 27 de setembre coorganitzades amb el Taller d’Història de Gràcia.
Fotos i text Josep Maria Contel
