El refugi antiaeri del Mas Guinardó

En la recent intervenció urbanística feta al Mas Guinardó acabada i inaugurada el mes de març de 2011, es va recuperar també el refugi antiaeri número 312-3 “Flors de Maig, Rambla Volart, Villard”, un refugi subvencionat i acabat, durant la guerra, segons consta en un llistat de la Junta de Defensa Passiva de Barcelona de l’època.

En una altra llista de refugis a recuperar, de l’ajuntament franquista, de començament dels anys quaranta, el refugi surt referenciat com el de “Flor de Mayo – Antigua del Guinardó” fent la següent descripció: Estat actual: Dos boques revestides. Longitud de mina 148 metres, revestida en 115 metres, per 1,50 metres d’ample i 1,95 metres d’alçada. Profunditat entre 4 i 10 metres. Capacitat 222 metres quadrats.

Finalment en un altre document de la Dirección General de Protección Civil – Jefatura Local de Barcelona, del 6 de desembre de 1967, surt referenciat amb el número 1202 “Calle Flors de Maig, Felio” i amb una capacitat per a 236 persones.

Però pel que sembla, segons l’annex 1 de la memòria de la intervenció arqueològica fet per l’estudi d’Oriol Achón i Casas d’Arqueociència SC SL, encara hi ha una altra documentació de l’any 1969, quan aquest refugi va ser visitat i topografiat pels pels serveis tècnics de Protecció Civil i que deu ser el plano en color que presentem en aquest treball i que ha estat estret de l’esmentat annexe.

Seguint en el darrer estudi ens quedem amb dos informacions que ens serviran per saber quelcom més d’aquest refugi.

La primera: Amb anterioritat a la present intervenció degué existir un altre moment en el qual el refugi fou accessible. En el moment en què al construir un edifici veí es trobaren amb part del present refugi. Segons la topografia del 1969 ja una part del refugi estava reblert amb terres però pogueren documentar dos accessos que avui semblen perduts.

Plano de 1969

Amb tots aquests documents el que si ens permet és saber com era el refugi que es va construir durant la guerra. Gràcies a un plano aixecat pel servei topogràfic de l’Ajuntament de Barcelona el mes d’agost de 1937, –i que acompanyem en aquest treball– malgrat no estar acabat, ja que quan el van fer el refugi encara estava en obres i només faltava construir el tram de les escales que unien l’entrada superior amb el tram inferior, cosa que ens permet veure la distribució del refugi en aquells moments.

Plano de 1937

Cosa que invalida la part inferior del plano de l’any 1969, que quan va ser aixecat i segurament per les obres de l’edifici que cita l’annexe 1 del darrer estudi, es va reflectir d’una forma no massa ortodoxa.

El refugi 312-3 conegut ara com el del Mas Guinardó, disposava de tres entrades, la superior a prop de la plaça Salvador Riera i a tocar la finca del Mas Guinardó i les dues inferiors una al costat de l’altra en el carrer de Flors de Maig. Dues galeries gairebé paral·leles que convergien en la galeria principal a la part baixa del refugi.

En quan a serveis aquest refugi disposava com a mínim d’una infermeria, un cisterna d’aigua, d’un pou de ventilació, construït al final de la galeria principal i que donava en el carrer antic del Guinardó, i electricitat de 125 volts com a llum principal i 12 volts com a llum d’ermergència produïda per un conjunt de bateries.

La segona informació que abans esmentàvem diu: L’absència d’alguns punts elèctrics i el seu cablejat també pot ser fruit d’algunes espoliacions realitzades o bé a la fi de la Guerra Civil o bé en els diferents moments en que fou accessible.

Com ja citàvem en el llibre “Gràcia Temps de Bombes. Temps de refugis” la guerra a Barcelona es va acabar el 26 de gener de 1939, però els refugis oberts en la via pública no es van començar a tapar fins el mes de maig d’aquell any, cosa que va facilitar que gent desaprensiva entres a diferents refugis fent-los malbé, rapinyant els cables elèctrics i els deixessin plens de deixalles, com llaunes o petites fogueres.

Amb la darrera intervenció feta per l’Ajuntament de Barcelona s’ha pogut recuperar aquest refugi antiaeri que va donar una mica d’esperança als veïns d’aquesta part del Guinardó. Un refugi que El Pou Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, vol pogué mostrar periòdicament a la resta de la ciutat.

 Fotos i text Josep Maria Contel