Un altre dels refugis que es
van construir durant la Guerra Civil i que no figura en la relació, de més de
mil quatre cents refugis, de la Junta de Defensa Passiva, és el que es va fer
sota el palauet de Santa Isabel. Un edifici ubicat a la cantonada del passeig
de Sant Joan amb el carrer Diputació i construït entre els anys 1882 - 1887,
pel industrial tèxtil Frederic Ricart Gil, marquès de Santa Isabel, i que el
1920 es va convertir en la seu d’Aigües de Barcelona.
Durant la Guerra Civil i per
fer front els bombardeigs que patia la ciutat, els treballadors d’Aigües de
Barcelona, van construir aquest refugi, amb dues entrades una en el soterrani
del palauet i l’altra des una de les dependències de l’empresa, que segons
alguna informació podria ser l’economat. Construït com a galeria de mina en
laberint, disposava de dos vàters i un habitacle destinat segurament com a
infermeria, a més a més de diferents sortides d’aire al llarg de la galeria i
d’un pou de ventilació construït sobre el sostre de l’escala de l’edifici noble
que duia al refugi.
Acabada la guerra el refugi
es va mantenir, i durant uns quants anys va acollir l’arxiu de la Societat
General d’Aigües de Barcelona.
Amb el trasllat d’aquesta
empresa a la torre Agbar a la plaça de de les Glories, l’edifici va ser
adquirit per la Generalitat de Catalunya, que va instal·lar la Conselleria
d’Interior.
Durant el
mandat de Joan Saura com a Conseller d’Interior, es va obrir el refugi al
públic en jornades de portes obertes.