dimecres, 2 de setembre de 2015

El búnquer de l’antic consolat soviètic a Barcelona i altres històries

En el bell mig del traçat del tramvia Blau, en el subterrani de la torre de l’avinguda del Tibidabo número 17, seu de la Mútua Universal, hi ha un refugi antiaeri o búnquer, construït durant la passada Guerra Civil, en un edifici que va acollir el consolat i l’ambaixada de la Unió Soviètica a Barcelona i desconegut per la majoria dels barcelonins i per gairebé tots els turistes que cada dia passen per aquest indret.
La Torre del doctor Andreu
L’edifici en qüestió no era una altra, que el palauet que va construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a l’avinguda del Tibidabo, entre els anys 1915 i 1918, per encàrrec de Salvador Andreu i Grau, el conegut Doctor Andreu “El pastilletes” un farmacèutic que va inventar unes pastilles per a la tos, que van marcar tota una època.
Una torre unifamiliar, d’estètica noucentista i de semblança en els "Hotels" francesos; de planta baixa, pis principal i golfes, envoltada d’un jardí. Amb la façana principal, estructurada sobre un eix de simetria, a partir de dos cossos prominents sobre un de central, que acull la porta principal en planta baixa i un gran balcó en la planta pis, rematada amb un imponent frontó esculpit.
Finalment l’edifici, que té una protecció de nivell C: Bé d'interès urbanístic, es corona amb un pis àtic o golfes amb coberta de pissarres i finestres en mansardes.
Quan el 1928 Salvador Andreu i Grau va morir, la mansió va anar a parar al seu hereu Joan Antoni Andreu.
El palauet es converteix en consolat
Amb l’esclat de la Guerra Civil el mes de juliol de 1936, el palauet de la família Andreu va ser confiscat per les autoritats republicanes. Convertint-se més tard en la seu del consolat de la Unió Soviètica a Barcelona, que fins aquells moments havia ocupat un espai en l’hotel Majestic del passeig de Gràcia.
Una legació diplomàtica que va ser encapçalada per Vladímir Antónov-Ovséienko -com a cònsol- heroi de la Revolució d’Octubre de 1917, quan va dirigir l’assalt del Palau d’Hivern a Sant Petersburg i va detenir els diferents ministres tsaristes que allí estaven reunits.
Pel que fa del dia a dia del consolat, Vladímir Antónov-Ovséienko va enviar informes secrets al Kremlin i va organitzar l’arribada al port de Barcelona de diferents vaixells amb ajuda de la URSS pel govern de la república com l’arrivada del Zirianin, amb llet condensada per als nens i carn en conserva l’octubre de 1936 o més tard també amb diferents carregaments d’armes, entre altres enviaments.
El dissabte 12 de desembre de 1936 a la seu del consolat es va celebrar una recepció presidida per Vladímir Antónov-Ovséienko i el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, en honor d’una delegació d’obrers que va viatjar a Moscou amb motiu del VIII Congrés de la URSS.
Amb el trasllat del govern de la república a Barcelona el consolat de la URSS es convertí en ambaixada.
El refugi
Davant dels bombardejos que va patir Barcelona a partir del 13 de febrer de 1937 i com en altres indrets de la ciutat, en aquest edifici es va construir un refugi antiaeri o búnquer per les seves característiques.
Construït en els subterranis del palauet, amb parets de formigó d’uns 40 centímetres de gruix i de poc més de 50 metres quadrats de superfície, aquesta instal·lació disposa de dues portes de ferro colat que s’obren o tanquen des de l’interior. La principal des del bell mig de l’edifici i la secundaria, com a sortida d’emergència connecta amb l’exterior a tocar a l’entrada de vehicles de la mansió.
Per accedir a l’interior del refugi s’han de superar tres graons i creuar la porta blindada, davant s’obre un camp de visió en primer terme ampli i al final amb un estret passadís que es perd en l’infinit.
El primer espai que trobem és rectangular no massa gran amb una porta al centre, a la dreta hi ha una petita habitació amb una porta i diferents obertures per la seva ventilació.

dilluns, 19 de gener de 2015

El refugi antiaeri de la fàbrica Elizalde

A Barcelona més a més dels refugis subvencionats o no i que figuren en el llistat de la Defensa Passiva de l’època, és van construir també refugis en edificis de fàbriques, empreses, de l’Ajuntament, de la Generalitat o de partits polítics. Essent un d’aquests el que es va bastir a la fàbrica Elizalde.
Una empresa anomenada inicialment “J.M. Vallet y Cía.” i creada el 8 de gener de 1908, per Arturo Elizalde Rouvier, Rafael Biada Navarro i J.M. Vallet i Arnau, qui va aportar a aquesta societat el seu taller, especialitzat en la fabricació de peces de precisió, i que estava ubicat al passeig de Sant Joan, 149.
Un any més tard, el 5 d’abril de 1909, Arturo Elizalde va compra a Jaime Alegret, la totalitat de l’illa, perimetrada pels carrers de Còrsega, Bailèn, Rosselló i Passeig de Sant Joan, on hi havia el taller. Finalment el 18 de juny de 1910, també va comprar els drets de la societat a J.M. Vallet, convertint-se finalment en la societat “Biada, Elizalde y Cía”.
Dedicada primer va construir recanvis de motor d’automobil, passar poc després a la construcció d’automobils “Elizalde”, dedicant-se finalment a la Construcció de motors d’avió.
Durant la guerra civil la factoria fou col·lectivitzada i sota el nom SAF 8, va ser destinada a la fabricació de material de guerra i bombes d’aviació, a més d’iniciar la construcció del motor rus M25, sembla ser copiat del Wrigh-Cyclone americà.

Durant el bombardeig naval de la nit del 13 de febrer de 1937, en el que també resulta afectada amb desperfectes de consideració i la morts de tres dels seus treballadors, Ramon Bernat Gil, Josep Caralt Moncunill i Frederic Ventosa Ribas. Els seus gestors decidiren construir com a seguretat dels seus treballadors, un refugi antiaeri dins de la fàbrica.
Un refugi construït a poca profunditat i paral·lel al carrer Bailèn, per sota d’un carrer existent dins de la fàbrica, agafant també part del subsòl de les naus de banda i banda de l’esmentat vial. L’obra feta en formigó, estava dividida en dos túnels de volta de canó de 32 m. de llargada per 3 m. d’amplada, connectats entre ells i amb una capacitat per a cinc centes persones.
La instal·lació estava dotada també, de quatre portes blindades dobles amb cambra d’expansió, d’una completa instal·lació de ventilació i de servei antigàs. En el seu interior hi havia una estança de vuit comunes adossades en dos rengles a les parets i un habitacle més petit amb un servei, segurament el primer era per als homes i el segon per a les dones. I una altra perita estança amb bancs adossats segurament utilitzada com infermeria.

A banda del bombardeig del 13 de febrer de 1937, la “Elizade” va patir un altre ensurt, durant el bombardeig del dimecres 19 de gener de 1938, minuts després de les dotze del migdia, quan una esquadreta d’avions Savoia de l’aviació legionària italiana bombardejaren des del Putxet fins a la Barceloneta, concentrant gairebé tota la seva càrrega mortífera en dos espais de la ciutat, un entre els carrers Còrsega- Bailèn - Mallorca i Roger de Flor, -on hi havia la fàbrica Elizalde, i que segons el mapa dels impactes de les bombes, com a mínim dues van caure dins de la fàbrica. I l’altre entre la plaça Palau i el carrer Almirall Cervera. Un atac que va deixar un tràgic balanç de 173 persones mortes.
Acabada la guerra, la família Elizalde va recuperar la fàbrica i de retruc el refugi que que s’hi havia construït durant aquest període.


En 1951, per raons de defensa nacional, l’Instituto Nacional de Industria INI, es va fer càrrec de la fàbrica, deixant fora als Elizalde.
Finalment tancada la factoria, aquesta fou enderrocada i en aquest espai es construïren quatre blocs amb 288 habitatges, inaugurats el 31 d’octubre de 1964. Malgrat la magnitud de l’obra el refugi no es veié afectat per aquesta i resta sord i mut durant anys sota els nous blocs i al que sols s’accedia en comptades ocasions.
Afortunadament a finals de setembre del 2014 amb motiu del 50è aniversari de la construcció dels habitatges, l’associació de propietaris del complex de la Elizalde va organitzar entre altres activitats, diferents visites guiades al refugi el 27 de setembre coorganitzades amb el Taller d’Història de Gràcia.
Fotos i text Josep Maria Contel

dimecres, 7 de gener de 2015

Davant dels bombardejos, Protegiu els vidres!

Foto Josep Barrillón i Paradell
Ara fa un parell d’anys, entre les diferents, fotografies, contactes i negatius que sortiren a la llum fetes pel il·lustre gracienc Josep Barrillón i Paradell, hi havia unes quantes fetes durant la passada Guerra Civil a Gràcia, i algunes d’aquestes eren de quan els graciencs protegiren els vidres d’aparadors i finestres, seguint les instruccions rebudes de les autoritats.
 Foto Josep Barrillón i Paradell
 Foto Josep Barrillón i Paradell
 Foto Josep Barrillón i Paradell
Foto Josep Barrillón i Paradell
Unes imatges desconegudes de Gràcia, que ara ens aporten una valuosa informació, tant pel que fa a la vila, com pel que fa en el conflicte en general i que ara serveixen com excusa per donar una breu explicació de com es van protegir els vidres davant dels bombardejos.
En previsió dels bombardejos que Barcelona pogué pati, el mes de novembre de 1936, es van pintar de blau tots els fanals de la ciutat, organitzant també un primer simulacre de bombardeig nocturn. Mentre els ciutadans començaven a col·locar tires engomades als vidres d’aparadors, portes i finestres, tal com se’n feia ressò La Vanguardia el 5 de desembre de 1936, fent referència a un decret promulgat el dia 4 pel conseller delegat Manuel Muñoz:
Amb la finalitat d’evitar o disminuir els despreniments de vidres trencats per efecte d’explosions, en cas de possibles bombardejos, i que poguessin ocasionar perjudicis, és convenient defensar els vidres amb armadures de tires de paper, d’acord amb les instruccions següents:
Les armadures seran tires de paper resistent engomat, enganxades al vidre per ambdues cares, en forma coincident la d’una cara amb les de l’altra, l’ample de les tires serà de 3 a 5 centímetres, segons la grandària dels vidres, i la separació entre l’una i l’altra tira, com a màxim 30 centímetres.
La disposició indicada de les tires és formant quadrícula o en forma d’aspa, segons les diagonals del vidre i fixant els seus extrems als marcs.
El compliment d’aquestes disposicions és obligatori per a tota classe de vidres d’establiments públics i de les cases particulars per als buits que donin al carrer i puguin projectar fragments de vidre a la via pública.
Malgrat tota aquesta protecció, les bombes van caure i destrossaren edificis, trencaren cases i esmicolaren els vidres segant a més a més la vida de molts persones alienes a la guerra.
Text Josep Maria Contel

diumenge, 30 de novembre de 2014

Es recupera amb tot l’explendor el refugi antiaeri de la Societat La Lira de Sant Andreu

  
Amb la inauguració de la remodelació de Societat Cultural i Esportiva La Lira, en el carrer Coroleu, 15, el dissabte 29 de novembre del 2014, també s’ha recuperat i posat en valor el refugi antiaeri construït durant la passada Guerra Civil, en subsòl d’aquesta entitat i del qual ja varem parlar en un anterior article, que és pot llegir en el següent enllaç:

Ara després de les esmentades obres posem a l’abast dels seguidors d’aquest bloc unes noves imatges de com a quedat aquest refugi.
     
Fotos i text Josep Maria Contel

divendres, 11 de juliol de 2014

Objectiu: Bombardejar el Palau de les Heures


 El Palau de les Heures és una gran mansió que es troba al sud del turó de la Maria, al peu de la serra de Collserola, al costat del camí que pujava a l’ermita de Sant Cebrià. Conegut també com la Casa Gallart i amb un extens jardí, avui acull la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona dins del Campus de Mundet.
   
   
Un indret durant la Guerra Civil propietat de Josep Gallart Folch, que hostejar durant aquest període al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, que traslladar la seva residència a aquest lloc per estar més resguardat dels bombardejos que va patir Barcelona.
Malgrat que l’edifici es trobava prou apartat del centre de la ciutat, també si va construir a partir del seu soterrani un refugi antiaeri per extremar la protecció del president.
Una precaució que podia ser poca a tenor de la voluntat del seu propietari Josep Gallart Folch que va demanar al general Alfredo Kindelán, cap de l’aviació franquista que bombardegessin el seu palau per acabar amb el president Companys.
    
  
Avui gràcies a l’Associació Memòria i Història de Manresa, que han aconseguit diferents documents sobre aquest fet a l’Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare, de Roma, i que el propi Josep Gallart ja relatava en les seves memòries, tenim l’oportunitat de llegir l’escrit que li va enviar a Kindelán i que finalment va anar a parar a finals del mes de juliol de 1938 al cap de l’aviació legionària amb el següent text Adjunto le remito información original acompañada de fotografia de la casa en que habita el Presidente de la Generalidad de Cataluña, i que deia el següent:
  

dimecres, 21 de novembre de 2012

El refugi antiaeri 221 Bernat Metge (Josep Tarradellas) París-Còsega


Malgrat tenir constància d’on poden trobar-se els refugis antiaeris que es van construir durant la passada Guerra Civil, en la majoria dels casos no està tant clar, sinó hi ha algun veí que indiqui on hi havien les entrades. Un d’aquests casos fou el que es troba sota l’avinguda Josep Tarradellas entre els carrers de París i Còrsega i que va aparèixer durant la construcció d’un dels aparcaments subterranis que es van construir en aquesta avinguda.
Una avinguda que en el pas dels anys i dels edeveniments va anar canviant de nom, abans de la guerra portava el nom d’Infanta Carlota, durant el conflicte passa a dir-se Bernat Metge, per tornar després al nom anterior i més recentment adoptar el nom de Josep Tarradellas.
Construït sota l’epígraf, número 221, Bernat Metge, xamfrà París, Entença i subvencionat per la Junta de Defensa Passiva. D’una longitud de mina de 139,00 metres lineals, una amplada de 1,40 metres i una alçada de 2,10 metres, es troba a 11,00 metres de profunditat.
La galeria principal és en línia recta amb dues altres en semicercle, com si fossin dues orelletes, que convergeixen en la principal. Disposava de dues entrades amb esglaons que ara estan cegades, una infermeria i dos zones de vàters, de dues peces cadascuna del tipus de tassa.
Les galeries tenen d’un banc longitudial a cada banda, com les parets eren de terra des del banc fins a un metro aproximat d’altura, el van arrebossar amb ciment per evitar que els usuaris s’embrutessin les esquenes.
Acabada de guerra aquest refugi va ser catalogat com el d’Infanta Carlota (París - Còrsega).

dissabte, 27 d’octubre de 2012

El refugi antiaeri del palauet de Santa Isabel


Un altre dels refugis que es van construir durant la Guerra Civil i que no figura en la relació, de més de mil quatre cents refugis, de la Junta de Defensa Passiva, és el que es va fer sota el palauet de Santa Isabel. Un edifici ubicat a la cantonada del passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació i construït entre els anys 1882 - 1887, pel industrial tèxtil Frederic Ricart Gil, marquès de Santa Isabel, i que el 1920 es va convertir en la seu d’Aigües de Barcelona.
Durant la Guerra Civil i per fer front els bombardeigs que patia la ciutat, els treballadors d’Aigües de Barcelona, van construir aquest refugi, amb dues entrades una en el soterrani del palauet i l’altra des una de les dependències de l’empresa, que segons alguna informació podria ser l’economat. Construït com a galeria de mina en laberint, disposava de dos vàters i un habitacle destinat segurament com a infermeria, a més a més de diferents sortides d’aire al llarg de la galeria i d’un pou de ventilació construït sobre el sostre de l’escala de l’edifici noble que duia al refugi.
Acabada la guerra el refugi es va mantenir, i durant uns quants anys va acollir l’arxiu de la Societat General d’Aigües de Barcelona.
Amb el trasllat d’aquesta empresa a la torre Agbar a la plaça de de les Glories, l’edifici va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya, que va instal·lar la Conselleria d’Interior.
Durant el mandat de Joan Saura com a Conseller d’Interior, es va obrir el refugi al públic en jornades de portes obertes.